NEOVALENCIANISME I PODER: EL COMBOI I LA IL·LUSIÓ HEGEMÒNICA (II)
Josep J. Conill
2. Fuster als inferns: la traïció als intel·lectuals
Com és sabut, enguany es commemoren
els vint-i-cinc anys de la mort de Joan Fuster. Per principi sóc al·lèrgic a
qualsevol manifestació «reparadora» de necrofília, d’aquelles que nodreixen una
part substancial de la nostra política cultural i soterren definitivament
l’homenatjat amb l’excusa de l’homenatge, mentre preserven la virginitat ideològica
dels que el promouen. Sostinc, per contra, que l’única actitud digna tocant a
la memòria d’un intel·lectual que va convertir en vocació irrenunciable
l’exercici públic del pensament crític consisteix a transmetre el seu llegat a
les noves generacions, sense fariseismes ni beateries, però també sense
anatemes ni distorsions interessades, perquè hi esdevingui ferment de futur.
Transcorregut un quart de segle de la
seva mort, és obvi que aquest no ha estat el cas de Joan Fuster. L’actual
«Comunitat Valenciana» es troba molt lluny de sentir-se interpel·lada per les
seves propostes cíviques, per molt que el president Ximo Puig, amb motiu de la
inauguració del nou Museu Joan Fuster, proclami frívolament que encapçala un
govern que «se sent fusterià», igual com podria haver dit que presideix un
govern que se sent faller. Però no pretenc enjudiciar ací les adhesions
personals de ningú, ans posar en relleu l’embrutiment constitutiu que revela la
recepció proporcionada per la nostra societat a l’obra del Diderot de Sueca,
que en la pràctica dels soi disant
«nacionalistes» se substancia en una l’obliteració del seu pensament i la
transformació de la seva figura en un innocu tòtem paternalista, susceptible de
legitimar les ocurrències més peregrines de la política del comboi. Per a
mostra un botó: en declaracions del 9 d’abril de l’any passat al diari Levante, l’alcaldessa de Sueca, Raquel
Tamarit, explicava amb total serietat que Fuster «Estaría
contento por el nivel de normalidad con el que ahora se vive todo aquello que
estaba rodeado de conflicto en su tiempo. También estaría satisfecho de haberse
equivocado en su máxima de que “el País Valencià serà
d’esquerres o no serà”, al ver cómo
hasta los empresarios se han unido en reivindicaciones como las del corredor
mediterráneo o la financiación». Fi de l’acudit.
Val a dir que no estem parlant d’una
mera qüestió de recepció literària, perquè, explícitament o tàcita, les
posicions de Fuster sobre la qüestió nacional han esdevingut la pedra de toc
per avaluar l’abast emancipador dels projectes polítics enfrontats que es
disputen el favor dels valencians. Com a conseqüència d’aquesta posició axial,
situada permanentment en l’ull de l’huracà polèmic i objecte constant de
controvèrsia, l’examen de la sort experimentada per l’obra fusteriana ens
permet abordar des d’una perspectiva privilegiada les relacions hostils que la
nostra societat manté amb aquells que aspiren a pensar-la sense renunciar a la
independència de criteri. No debades la reflexió
sobre la independència de l'intel·lectual constitueix un dels temes cabdals de
Fuster, que, al llarg de la seva trajectòria pública, no va renunciar mai a la
condició de franctirador incòmode, per bé que en els seus últims anys es va
deixar ensarronar pel simulacre de «normalització lingüística» orquestrat pel PSPV de Lerma
i Císcar al voltant de l’aprovació de la LUEV. Això no ha impedit, però, que el
ressò de la seva obra s'hagi vist distorsionat tant per les adhesions
incondicionals ―que també n’hi ha hagut― com per la bàrbara acollida que, d'ençà
de la seva aparició, li han dispensat les forces vives, fins al punt que la
seva figura constitueix el paradigma del rabiós refús que entre nosaltres
suscita l'exercici del pensament
heterodox, més encara si s’expressa en català.
Dit sense embuts: al contrari del que
proclama histèricament la dreta local i esquiva la pseudoesquerra vergonyant en
el poder, la qüestió no és que Fuster i els seus deixebles traïren els
valencians, sinó que són aquests, demagògicament manipulats pels seus
governants, els que des de fa més de mig segle es lliuren a la persecució
sistemàtica de tot aquell que pretén abordar la deriva històrica d’un país que
s'assembla massa a un pollastre amb el cap tallat. Val a dir que
l'acarnissament amb la figura de l'autor de Nosaltres els valencians no
ha estat pas casual, atès que es tracta del primer intel·lectual valencià
modern. Estem parlant d'algú que, en condicions duríssimes ―de Sueca estant,
immers en la caverna del franquisme i el postfranquisme―, es va proveir d'un
bagatge de lectures i coneixements d'abast enciclopèdic, que va bolcar en una
obra d'un altíssim valor literari i cívic. Una obra que mai no es va
desentendre de l’observació lúcida de la realitat valenciana, terreny en el
qual esdevingué un clar precedent de la introducció a casa nostra de les
ciències socials, el cultiu de les quals encetaren molt poc després els Aracil,
Cucó, Marqués, Mira, Ninyoles e tutti
quanti.
Lluny de suposar cap anècdota, la
recepció parroquial dels escrits de Fuster resulta força eloqüent sobre el grau
d’aculturació i de repressió ideològica que es troben en el substrat de la
societat valenciana contemporània. En aquest sentit, caldria considerar amb
tota serietat l’existència d’un affaire
Fuster, encara pendent de resolució i paral·lel en molts aspectes a l’affaire
Dreyfus o a l’affaire Verdaguer, que sotraguejaren respectivament la
França i la Catalunya de finals del segle XIX i començaments del XX. Més enllà
de les seves particularitats, els tres casos van desencadenar la divisió en
dues faccions de les societats respectives, polaritzades al voltant d'un càrrec
d’alta traïció, d'aquells que es castiguen usualment amb la pena de mort. No
debades, la transformació d'una figura pública en boc expiatori, sotmès a
linxament, sol constituir l'assaig general d'una massacre posterior, perpetrada
sobre el col·lectiu emblemàticament encarnat per la víctima. L’affaire
Dreyfus no requereix ulterior comentari; Hannah Arendt ja es va encarregar de
contextualitzar-lo dins la seva genealogia del totalitarisme antisemita. Més
difícils de precisar són les conseqüències del cas Verdaguer pel que fa a
l'increment de la rancúnia covada per les classes populars catalanes envers
l’església i la burgesia, palesa durant els tràgics excessos anticlericals de
la Setmana Tràgica i els primers mesos de la Guerra Civil. Finalment, pel que
fa a l’estigmatització de Fuster i les seves idees, potser no disposem encara
de la perspectiva històrica adequada per a traure’n conclusions definitives,
però, sense cap mena de dubte, va constituir la coartada ideològica dels
instigadors d’aquell prolongat episodi de violència feixista que designem
eufemísticament com la «Batalla de València», les conseqüències de la qual
encara perduren.
Tant és així que la situació del País
Valencià actual, transvestit en «Comunitat», no s'explicaria sense el basso continuo de la demagògia i l’odi
sembrats per la dreta local en una societat radicalment embrutida per les
baixes passions. Algú m’objectarà potser que a casa nostra no hi ha hagut cap
massacre, però la història encara prossegueix i els representants més conspicus
d'aquesta mateixa dreta no es mosseguen gens la llengua a l'hora d'acusar
farisaicament de la substitució lingüística els mateixos professors de valencià
o d'incitar el populatxo a rematar-los, tot això per no parlar de presumptes
«xantatges lingüístics» o de la brillant ocurrència de carregar els «mals
valencians» ―llegiu-hi els dissidents― en camions i deportar-los a Catalunya.
Venint de qui vénen, aquesta mena de declaracions no poden ser considerades
inofensives, per molt que la justícia espanyola s'entesti a legitimar-les amb
la seva inoperància còmplice. Mentrestant, del que no hi ha dubte és que,
davant la passivitat culpable de tants presumptes «progressistes» ―que, a
l’hora de la veritat, no dubten a aplaudir la labor d’organitzacions d’extrema
dreta com Societat Civil Catalana en nom de la unitat de l’única pàtria que
reconeixen com a pròpia―, l’etnocidi dels valencians com a poble es troba en
vies d’acompliment, i la transformació del valencianisme en un moviment cívic
emancipador, capaç de traure la nostra comunitat lingüística de la marginació,
és encara un assumpte pendent.
Coincidències a banda, tampoc no es
pot passar per alt l’existència de diferències reveladores entre els casos adduïts.
La sort de Dreyfus es va ventilar als tribunals, el parlament i els diaris i,
mal que bé, al final li fou restituïda la reputació personal, encara que
l'antisemitisme no hi deixà de créixer. El cas Verdaguer és bastant més ambigu,
perquè la batussa entre partidaris i detractors del poeta va tenir lloc a la
premsa i en el si de l’església. El linxament de Fuster, per contra, s’ha
prolongat de manera impune durant dècades, amb la col·laboració de la major
part dels àmbits de la societat valenciana, des de la premsa a les cofurnes
polítiques i culturals, sense oblidar el món faller o certes entitats
financeres. De fet, la pervivència de l'statu quo heretat del franquisme
és tan aclaparadora que a penes hi ha hagut cap força política o institució social
―tret potser de la Universitat de València i d’ACPV― que hagi actuat amb una
mínima eficàcia de contrapès. Però el més greu de tot és que, a banda de
traduir-se en la seva mort civil, l'estigmatització de Fuster es va fer
extensiva als petits nuclis intel·lectuals que aleshores encetaven l’anàlisi
crítica de la societat valenciana, indissociable de la presa de consciència del
procés d’aculturació viscut pel país. Va ser, doncs, la legitimitat mateixa
d’aquesta empresa intel·lectual la que es va veure qüestionada de soca-rel,
sense que d’aleshores ençà s’hi hagin produït canvis substancials. La campechanía
dels nostres cacics, encarnació salaç del provincianisme, la sacralització de
les falles (i altres festes pretesament «populars», com els bous de carrer),
l’embadaliment de les masses amb el pa i circ dels «grans esdeveniments» o el menyspreu rampant de la
intel·ligència, amb la correlativa fuga de cervells, sobretot en direcció a
Catalunya, constitueixen seqüeles funestes que la societat valenciana arrossega
moltes dècades després de la infame sentència pronunciada contra Fuster i
aquells que decidiren imitar-ne l'exemple.
Fa massa temps que la nostra vida
comunitària es produeix sota el signe de la demagògia, entesa com la inoculació
entre el poble d’una causa antipopular, que ha trobat el seu boc expiatori en
els intel·lectuals preocupats pel redreçament nacional i moral dels valencians.
Rafael L. Ninyoles va assenyalar a Madre
España (1979) que l'imaginari espanyol ha projectat sobre els catalans els
trets que la fòbia antisemita atribueix als jueus. Però, malgrat tot, els
catalans encara constitueixen una societat capaç de fer front a les escomeses
assimilacionistes i a les campanyes difamatòries, ben al contrari del que
ocorre entre la intel·lectualitat valenciana, que du a terme la seva labor
crítica a cor obert, com qui diu, subjecta a la iracúndia verbal i física del
veïnat. Lluny de ser exagerada, aquesta observació es veu avalada per la
propagació ―i el fenomen no és nou― en el nostre petit món cultural d’aquella
variant de la síndrome d’Estocolm consistent a perdre el cul per alguna
prebenda ben retribuïda, a canvi del silenci o la submissió. De fet,
l’estratègia patrocinada pels actuals promotors del comboi sembla ser la
vaselina ideològica ara en voga destinada a ampliar les mires dels nostres
«intel·lectuals», de manera que puguin abraçar sense remordiments el
col·laboracionisme més abjecte.
En el context d’aquesta interminable
conjura de necis, es comprèn que el Fuster madur es deixés vèncer pel
cansament, motivat per la persecució dels huns, però també per l’actitud
d’aquells altres que l’elevaren a la condició d’oracle infal·lible, que els
havia de guiar cap a la terra promesa. La Transició va frustrar d’una manera
cruel i prepotent qualsevol expectativa de canvi real i, com sol ocórrer, molt
aviat alguns dels que l’aprofetaven començaren a demanar comptes per
l’incompliment de les profecies que ells mateixos li havien atribuït.
S’explica, doncs, que en els seus últims anys es refugiés en l’estudi de la
literatura, en els assaigs i aforismes que l’haurien d’haver convertit ja fa
temps en un clàssic a imitar per les noves generacions si aquest país no fos
tan bèstia i analfabet.
Conten que Paul Celan, el gran poeta
d’origen jueu romanès, detestava íntimament l’alemany, la seva llengua
familiar, en què va escriure la seva obra, perquè era alhora la llengua dels
botxins del seu poble. El nostre cas, i la figura de Fuster en constitueix una
il·lustració emblemàtica, és tot just l’invers: escrivim en la llengua que una
part important de la «nostra» gent denigren o patrimonialitzen, però, per
damunt de tot, en la llengua que abandonen amb la mateixa pressa que les rates
escapen d'un vaixell naufragat. I aquesta fidelitat ens la fan pagar un dia sí i
l'altre també amb el seu menyspreu, si més no. Potser per això, em dic molt
sovint, exercir el pensament crític en català entre valencians constitueix
també una manera ben peculiar de sentir-te tractat com un jueu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada