divendres, 26 de gener de 2018

NEOVALENCIANISME I PODER: EL COMBOI I LA IL·LUSIÓ HEGEMÒNICA (III)

Josep J. Conill

3. Estellés com a símptoma
Reiterar a aquestes altures que Vicent Andrés Estellés és un gran poeta fóra com voler descobrir la sopa d’all. Això no significa, com és obvi, que tota la seva producció posseeix un nivell de qualitat semblant, ja que al costat de poemes plenament reeixits hi abunden les composicions fluixes, dignes d’un plumífer mediocre. Venint d’algú que es considerava a si mateix «un treballador del vers» —encara que, d’acord amb els clixés del realisme social de l’època, potser seria més exacte qualificar-lo de poeta stakhanovista—, aquesta grafomania a penes pot sorprendre, sobretot tenint en compte l’absurda aspiració de l’Estellés madur a esdevenir el Neruda valencià. Una dèria que explica la seva dedicació a projectes de valor molt desigual com l’elefantiàsic Mural del País Valencià, inspirat en el Canto General del poeta xilè. Per no parlar de poemes concrets, com la cèlebre composició sobre el pimentó torrat que obre les seves Horacianes, subproducte epigonal de les nerudianes Odas elementales elevat pels àrbitres del mal gust literari parroquial al parnàs de l’excel·lència indiscutible.  
El gran poeta que hi havia en Estellés caldrà buscar-lo, doncs, per un altre costat. Un lector de temperament poc líric però d’intel·ligència tan esmolada com Josep Pla, demostrava a Notes de Capvesprol (1979) el seu bon olfacte crític en assenyalar que la millor part de la poesia estellesiana era periodisme en vers, una prolongació per altres mitjans de la professió de l’autor. Evidentment, no tota la seva producció memorable beu exclusivament d’aquesta font. ¿Com oblidar el tendre sarcasme d’algunes èglogues, l’erotisme prostibulari i existencialista de L’Hotel París i Hamburg, o el veïnat desimbolt i neorealista que pul·lula pels sonets en estramps d’El gran foc dels garbons? Encara que, ben mirat, cap d’aquestes facetes no desmenteix tampoc l’observació de Pla, ans confirmen la irreductible vocació estellesiana de cronista de la comèdia humana a través d’una diversitat proteica de formats lírics, que troben el seu punt dolç en aquelles composicions centrades en  la crònica, el catàleg o l’inventari, no sempre clement, de les desgràcies i les alegries quotidianes de la gent del carrer. Trobem en el millor Estellés una vena de redactor de successos, capaç de posar-se en la pell dels protagonistes de les històries que —començant per la pròpia peripècia vital— forneixen la matèria primera dels seus versos. Així es pot constatar, sense anar més lluny, en les set seccions centrals del Llibre de meravelles o en certes composicions narratives com «Coral romput» o «A mi acosta un dictat», en les quals el lector es veu aclaparat pel seu vers torrencial, imbuït de la voluntat totalitzadora de donar testimoni, amb mirada perplexa i desenganyada alhora, del món sòrdid que l’envolta.


Es tracta de coses ben sabudes, encara que reiterar-les potser no és un exercici gratuït, perquè des de fa alguns anys, per motius del tot aliens a la qualitat de la seva obra, la figura del poeta de Burjassot ha esdevingut un dels tòtems sagrats del valencianisme polític. Val a dir que estem parlant d’una instrumentalització ideològica que amenaça de desvirtuar-ne greument la valoració global, en concedir una notorietat desmesurada a composicions que es troben molt lluny de representar el bo i millor del frondós llegat estellesià. El fenomen no té res d’innocent, perquè s’ha produït en paral·lel a la relegació de la figura de Fuster com a pare de la pàtria en l’imaginari de les noves generacions valencianistes. Tampoc no és casual el fet que aquesta relegació hagi coincidit en el temps amb la renúncia del Bloc Nacionalista Valencià (ara integrat en Compromís) a les tesis fusterianes, en favor d’una visió més «emotiva» i tradicional del país. Al cap i a la fi, el catalanisme de l’autor de Nosaltres els valencians no deixa de ser una ideologia «freda» i poc cantabile, fonamentada en un discurs il·lustrat que interpel·la el sentit crític dels lectors i malda per l’assoliment d’una consciència nacional construïda a partir de premisses intel·lectuals obertes a la discussió lliure i racional, dos requisits que en la societat valenciana destaquen per la seva absència. En canvi, la transformació de la poesia d’Estellés en un arsenal de consignes a l’abast de l’actual propaganda valencianista ens subministra valuosos indicis sobre la substitució del fusterianisme per un discurs populista que pretén concitar l'adhesió popular al voltant de factors d’identitat aparent, capaços d’assegurar-li la implantació al llarg del territori. Es tracta, això és, de cohesionar els valencians com a poble, i és per aquest costat que l’obra del poeta de Burjassot presta valuosos serveis a la doctrina neoregionalista de Compromís, tot i que també podria provocar greus malentesos —si no ho ha fet ja, cal atribuir-ho a la mancança de reflexos de la nostra dreta analfabeta.
No tenim manera de saber què hauria pensat el mateix autor de l’ús propagandístic que es fa d’una part de la seva poesia, tot i que em decanto a creure —i em puc equivocar, com és obvi— que no li desplauria. Al contrari, segurament la seva vanitat s’hauria vist afalagada per la proliferació dels Sopars Estellés i la transformació en consignes d’alguns dels seus versos més comprometedors, que els assistents a aquests i altres saraus reciten any rere any amb beata complaença. En qualsevol cas, del que no hi ha dubte és que no se li pot imputar cap responsabilitat sobre aquest ús «fraudulent», atès que els únics responsables en són aquells que apel·len als seus versos com a font d’autoritat. Al cap i a la fi, un poeta, per molt dotat que estigui, no té per què ser també un ideòleg lúcid, i l’autor del Llibre de meravelles mai no destacar per la seva habilitat en el maneig d’idees, tal com demostren els seus escrits en prosa i sobretot certs articles tèrbols que va publicar durant el franquisme. Qui li’n faria retret, tanmateix, tenint en compte la brutalitat i la duració de la dictadura, així com la seva condició de redactor en cap d'un diari tan vomitiu com Las Provincias?


Però ací no vull parlar d’aquests papers circumstancials, sinó d’un grapat de poemes escrits a consciència, sobre la intenció última dels quals caben pocs dubtes. Em refereixo a la part més declaradament «social» o «popular» de la seva poesia, destinada a la divulgació majoritària a través de la reproducció massiva o el míting. Que jo sàpiga, ningú no ha assenyalat la significativa paradoxa que Estellés va ser un gran poeta de la multitud, però un deplorable cantor del poble. Aquesta oposició categorial no és pas arbitrària, sinó que la distinció entre poble i multitud procedeix de la controvèrsia política i filosòfica del segle XVII, que es troba en els orígens de la democràcia moderna, i es pot rastrejar ja en les obres de Hobbes i Spinoza. Segons aquest últim pensador, la multitud —en col·loquial, la «gent»— presenta la forma d’una pluralitat que no es dissol en l’escena pública ni arriba a convergir en cap moment en una única voluntat. Com remarca Xavier Antich, «el concepte de multitud (que no té res a veure amb el de massa, un concepte aquest fonamentalment totalitari) [...], institueix un subjecte polític que neix de l’afirmació lliure de moltes subjectivitats operant juntes», i es caracteritza per l’obertura i la coexistència en el seu interior d’una pluralitat de voluntats, sovint subjecta a comportaments contradictoris, que oscil·len, en últim terme, entre la servitud i la revolta. La multitud spinoziana, doncs, encarna un «subjecte» radicalment irreductible a la noció hobbesiana del Leviathan, concebuda com l'emergència, a partir d'un contracte social previ, d’un poder únic i absolut, fonamentat en la renúncia de les persones als seus drets i la cessió d’aquests al monarca, que, d’ençà d’aleshores, instaura un domini no revocable pels súbdits, tot i que subjecte a l'assegurament de les finalitats per a les quals havia estat instituït. I és que, segons l’autor del Tractatus theologico-politicus, la societat ―qualsevol societat― enclou un pluralisme identitari impossible de subsumir pel poder polític, perquè «els individus [...] no es distribueixen en nacions sinó per la diversitat de llengües, de lleis i de costums practicats; i només d’aquests, és a dir, de les lleis i els costums, pot derivar-se que cada nació tingui un tarannà especial, una situació particular i, al capdavall, uns prejudicis propis.» Per contra, d’acord amb la concepció de Hobbes, el poble s’erigeix en aquella mena de síntesi política uniforme susceptible de legitimar amb la seva existència el contracte social, perquè encarna la mena de voluntat única destinada a la bestreta a ser representada per l’Estat, el Partit o qualsevol altra instància de poder, en mans de la qual diposita amb docilitat la clau del seu destí.
Sens dubte, el Llibre de meravelles constitueix l’obra on millor es pot apreciar aquest contrast. La part central del llibre, un dels cims indiscutibles de la poesia d’Estellés, representa un autèntic monument al seu talent per a transformar en gran poesia les misèries, urgències i anhels de l’existència quotidiana de la gent, inclosa la del mateix poeta com a persona de carn i ossos, que viu una intensa història d’amor enmig de la València miserable de postguerra, devastada per les conseqüències de la contesa civil i la repressió brutal orquestrada pels vencedors. Per contra, l’última part del llibre «Propietats de la pena», constitueix una de les mostres més penoses de la inèpcia ideològica de l’autor, posseït per «un desig de pàtria» que transcendeix la mera passió sexual i cerca fonament en la creació d’una família, la institució social bàsica. Fins ací la cosa no tindria major repercussió, atès que cadascú, si més no en teoria, és lliure de forjar el seu projecte vital, però en el poema següent concreta aquest desig en la voluntat ―ben poc humil, per cert, tenint en compte que a la primera part del llibre, «Teoria i pràctica de la flor natural», no cessa de proclamar-se «un entre tants»― d’assumir la veu d’un poble i romandre despert per tots enmig la nit obscura de la història. En primera instància, el lector es troba temptat de pensar que la imatge remet als coneguts versos de regust homèric («Com el cabdill que amb peu alat / va passant entremig de sa gent adormida») amb què s’obre el poema 35 del Primer llibre d’estances (1919) de Carles Riba. Això no obstant, un cop llegim el poema sencer i parem esment a la ideologia que destil·la, ens assalta ben aviat la sospita que, més enllà d’aquesta puntual referència literària, la imatge del cabdill desvetllat pel destí del seu poble evocada pel poeta de Burjassot constitueix només el reciclatge barroer d’un dels llocs comuns de la propaganda de la dictadura, que es complaïa a evocar el Caudillo com el «centinela de Occidente», a imatge i semblança de la figura de Mussolini, que deixava tota la nit oberta la llum del seu despatx del Palazzo Venezia per fer veure que hi treballava, mentre se n’anava tranquil·lament al llit.
En aquest sentit, deixeu-me remarcar-ho, l’anonimat que propugna Estellés als seus versos té poc a veure amb la pretensió d’un escriptor com el suís Robert Walser, que volia «viure entre la gent i desaparèixer-hi» i, en conseqüència, va transformar la seva vida i la seva escriptura en un laboriós exercici de modèstia. Per contra, l’anonimat enaltit pel nostre poeta no és altra cosa que el trampolí discursiu que li permet encarnar en la seva persona la veu del poble, per proclamar, amb contundència digna de millor causa, que «Allò que val és la consciència / de no ser res si no s’és poble.» I aquesta necessitat íntima de fondre’s amb el poble, d’esdevenir la veu del poble, va representar una de les seves obsessions més recurrents. Simptomàticament, en una de les proses d’El forn del sol (1986) es permet un comentari a propòsit de Carles Salvador que posa al descobert el seu tarannà íntim, molt més que no el de l’autor de Vermell en to major, en assenyalar la necessitat d'aquest de «sentir-se “de poble” [...]. No home “del” poble: home “de” poble.» Ben mirat, l’anhel salvadorià constituïa una aposta vital bastant més honesta i digna que la megalomania, disfressada d'afectada humilitat, subjacent al designi de l’autor del Llibre de meravelles de transformar-se en una mena d'oracle popular.
El que el pobre Estellés ignorava (o potser no?) és que amb la poetització d’aquests tòpics no feia altra cosa que repetir com un lloro alguns dels llocs comuns més repugnants del feixisme, perquè aquesta voluntat de diluir-se en la massa per encarnar personalment el destí del poble reflecteix al peu de la lletra els pitjors deliris de la versió nacionalsocialista del Volksgeist. Victor Klemperer, al seu estudi clàssic LTI. Apunts d’un filòleg (1947), comentava amb justificada indignació una consigna propagandística adreçada als alemanys, segons la qual: «Tu no ets res, el teu poble ho és tot». Al cap d’uns anys, el nazi való Leon Degrelle, ―sentenciat en rebel·lia a la pena capital a Bèlgica i protegit fins a la mort pel règim de Franco― insistia en aquesta mateixa idea, expressada en uns termes molt semblants, dins el seu llibre Almas ardiendo (1954): «El hombre pertenece a un pueblo, a su tierra, a su pasado. [...] No somos más que una unidad con los demàs hombres de nuestra patria.» Els exemples podrien multiplicar-se fàcilment, però no hi aportarien res de nou. En qualsevol cas, no cal ser cap prodigi de sagacitat per copsar que l'objectiu últim perseguit per aquesta mena consignes consisteix a anul·lar l’especificitat personal de la gent, per tal d'afavorir la uniformitat de la massa constituïda en poble. I això passa, com remarcava Klemperer, per la renúncia voluntària a la pròpia individualitat, de manera que a partir d’aleshores «mai no estaràs amb tu mateix, mai només amb els teus, estaràs sempre davant del teu poble», sempre sotmès a la voluntat carismàtica dels líders que encarnen un Volksgeist representat sovint com una prossecució per altres mitjans de motius poètics. Per dir-ho amb paraules del mateix Estelles: «t’has d’anar oblidant de tu, / has de ser cadascun dels teus / i fer teua la seua pena / i fer teua la seua fúria, / i així seràs íntegrament / als ulls de Déu i als ulls dels hòmens / i seràs poble per a sempre.»


En relació amb la responsabilitat dels poetes tocant a l’exacerbació de les passions nacionals, Slavoj Žižek s’ha referit a l'existència en alguns pobles d'una mena de complex poèticomilitar. Evidentment, aquest no és el cas del valencianisme, una ideologia eminentment poruga i privada gairebé del tot de mitjans coercitius, encara que això no significa que els ingredients del nacionalisme com a religió política no apareguin desenvolupats als versos que analitzem. Tenint en compte que un col·lectiu humà, una multitud, no pot configurar-se com a poble sense sentir-se alhora escollida per algun Déu, perquè el poble és la presa de consciència política de la multitud sota la modalitat de teofania, com a cirereta del pastís ja només hi calia afegir la sanció divina. I Estellés ho sabia i ho va formular amb claredat meridiana en els terribles versos admonitoris d’un altre poema de la mateixa secció, que la parròquia valencianista ―incòmoda, sens dubte― passa massa sovint per alt: «Déu existirà sobretot; / i l’existència de Déu / la reconeixeràs en tot, / i en tot el beneiràs / i ho faràs tot en el nom d’Ell, / lliuradament, en silenci, / sense esperar cap recompensa, / car la recompensa la tens: / Déu està entre les teues coses, / Déu està entre totes les coses, / com el sentiment de la pàtria, / sentiment de comunitat.» Resulta obvi que aquesta concepció del poble com a instrument polític de la providència oblitera del tot l'existència  de la conflictivitat interna, tant se val si es tracta de contradiccions ètniques, de classe, de gènere, etc., característiques de qualsevol societat no determinada per un imperatiu autoritari de consens. De fet, en el marc d'un discurs com aquest no es concep major blasfèmia que les reivindicacions de caràcter exclusivista o sectorial, que es resisteixin a deixar-se subsumir dins el magma aclaparador de la voluntat nacional. Es tracta, al capdavall, de manifestar-se «Tots a una veu» ―per dir-ho amb la marca creada per l'actual govern de la Generalitat Valenciana―, que és com dir «amb una sola veu», expressada per boca dels líders corresponents.


No paga la pena d'esplaiar-se més sobre l’assumpte. Els fragments adduïts il·lustren amb  irrefutable contundència el solatge de comunitarisme filofeixista present en certes parts de l’obra del màxim poeta valencià contemporani, precisament ―i el detall no és pas banal― aquelles que han obtingut major divulgació al llarg dels últims anys. Com és obvi, això ni  afegeix ni trau rellevància literària a la seva poesia; simplement ens alerta que cal anar amb enorme prudència a l’hora d’explotar-la com a combustible ideològic amb finalitats populistes, tal com fa el neovalencianisme del comboi, perquè hom corre el risc de manipular de manera irresponsable una mercaderia caducada i potencialment explosiva. El millor que es pot fer, doncs, és deixar de grapejar matusserament la poesia estellesiana. La concepció del valencianisme com a projecte de futur il·lustrat i cívic per al País Valencià, amb aspiracions a l’hegemonia política, és del tot incompatible amb l’exhibició d’aquest messianisme de fireta, que no hauria de produir-se sense crítica. De fet, la construcció d’una societat digna de tal nom té poca cosa a veure amb el missatge que es desprèn dels textos examinats i reclama una dosi altíssima d’audàcia i lucidesa, no la submissió acrítica d’un ramat de somnàmbuls abduïts per consignes imbècils.

4. Coda

He començat aquest paper amb una citació de Karl Kraus; el tancaré amb una altra del teòleg medieval Hug de Sant Víctor, que completa el sentit de l’afirmació de Kraus i la dota d’un abast més general: «L'home que troba que la seva pàtria és dolça no és més que un tendre principiant; aquell per qui cada terra és com la seva pròpia ja és fort; però tan sols assoleix la plenitud aquell per qui el món sencer és com un país estranger.» Al capdavall, aquesta (i no cap altra) és la lliçó que aprèn aquell que gosa pensar pel seu compte, sense cap mena d’hipoteques ni reverències. No es tracta, deixeu-me remarcar-ho, d'una lliçó agradosa, sinó més aviat d’un escarment, però en tot cas és la mateixa experiència  de lucidesa i llibertat que van aprendre en pròpia carn, cadascú a la seva manera, gent tan diversa com Erich Auerbach, Paul Celan o Joan Fuster. La lliçó que han hagut d'aprendre tard o d’hora tots aquells que s’arrisquen a prendre la paraula allà on la casa de l'ésser s'ha fet miques, per dir-ho amb una contundent expressió d'Alejandra Pizarnik.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada