4/II/2006
Conta Wayne Shorter, l’excel·lent saxofonista
i compositor de jazz, que en certa ocasió Miles Davis li va preguntar si no
estava ja una mica tip de tocar sempre música que sonés tan òbviament a música.
La pregunta és del tot pertinent. Almenys, aquesta és la impressió que tinc en
moltes ocasions quan escolto la música del passat. Per cert, aquesta reacció no podria ser igualment traslladable al sentiment que em provoquen altres
arts?
26/IX/2006
Sovint experimento una profunda insatisfacció davant la música —davant
de tota la música—, com si el jazz no
fos mai prou incisiu i la música clàssica i contemporània se’m dissolguessin en
un excés de mel·lifluïtat, rutina o patetisme après. Sens dubte, l’Adorno de la
Filosofia de la nova música devia
experimentar un sentiment semblant, encara que no hi arribés a formular-ho amb
aquesta rotunditat. És l’anhel de la utopia, que revestiria la forma d’una
música suprema. L’aspiració, proclamada per Wayne Shorter en el títol d’un
dels seus darrers discos, a una música capaç d’ultrapassar la barrera del so.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada