dilluns, 2 de febrer de 2015

Ein Traum



Estava cansat, massa cansat d’avaluar alumnes de 2n de Batxillerat. Cansat d’escoltar les mateixes consideracions de sempre, fetes pels mateixos col·legues de sempre: que si els alumnes no estudiaven prou, que si els faltava base, que si aquests nois d’avui en dia ja no eren com els estudiants de l’època (tan llunyana, ai!) en què vam començar a fer classes. Em va semblar que aquella jeremiada interminable no tenia ni solta ni volta, sinó que era el fruit de repom de l’experiència d’uns professors desgastats pels anys, la rutina i la falta de perspectives de promoció laboral. Aleshores, els vaig recordar que la genètica continuava dispensant a les noves generacions el mateix cabal d’intel·ligència que dispensava a les generacions precedents i que, per a més inri, aquests joves havien d’enfrontar-se a un programa massa carregat d’assignatures, atès que l’ensenyament havia esdevingut una mena de calaix dels mals endreços, on la nostra societat acumulava les deixalles d’uns sabers que no encertava ben bé a reciclar.

En sortir del centre, s’estava fent de nit. Com que l’Institut estava als afores, em vaig oferir a portar a casa amb el cotxe R. i S., col·legues matemàtics. Vam enfilar els carrers de la ciutat en direcció als barris de la muntanya. El camí es feia cada cop més costerut, però, paradoxalment, notava l’accelerador del vehicle massa solt sota el meu peu, i aquest sense voler agafava velocitat, com si anéssim de baixada i hagués posat una marxa superior a la que el trajecte demanava. Els meus col·legues m’ho van fer notar: «Ves amb compte, ens estem embalant». Vaig pensar que alguna cosa no hi rutllava, perquè, en realitat, el motor hauria de patir.


Encara no sé com, el cotxe, com un vaixell sense govern, va embarrancar en una vorera, a tocar d’una rotonda on a penes hi havia trànsit. Vaig rectificar la maniobra, vaig fer marxa enrere i vaig conduir en direcció a ca la professora R., sense saber massa bé per on parava. Incomprensiblement, durant la maniobra, el cotxe havia fet un canvi de sentit i ara conduïa en direcció oposada, enmig d’una avinguda rara i opulenta, flanquejada per murs colossals de pedra treballada, piràmides i túmuls i obeliscos, molt semblants als que es veuen en certs gravats de Piranesi. Tot d’una, vaig comprendre que travessàvem un cementiri immens, una ciutat dels morts esplèndida i deserta, sorgida del no-res, i el pensament em va inquietar.

Vaig aturar el cotxe, i vam sortir els tres a explorar aquell insòlit paisatge urbà. Hi havia tot de carrers adjacents, estretíssims, de la mateixa altura que l’avinguda principal. Al cap d'una estona de passejar per aquella necròpolis, construïda amb un material negre i lluent com l’atzabeja, comprenguérem que, si ens descuidàvem una mica, corríem el risc de perdre’ns-hi, perquè allò era també un laberint de tombes disposades les unes sobre les altres, fins al cel, la claror del qual a penes era perceptible a nivell del carrer.

Tot plegat, em va fer pensar en el cementiri que apareix en la novel·la Todos os nomes de José Saramago, potser perquè els epitafis i les dates biogràfiques dels allí soterrats no eren gens fàcils de desxifrar, a causa del desgast de les làpides. En un moment donat, el professor S. es va posar a recitar el poema que hi havia gravat en una de les poques que resultaven perfectament llegibles, i el vaig trobar molt envellit, convertit en un ancià. «No t’hi amoïnis» —li vaig comentar— «el fet de poder llegir un epitafi constitueix encara un testimoni de vida».

Després d’això, vam desfer el camí cap al cotxe. Ens hi va sortir al pas una mena de dona de la neteja, una funcionària municipal vestida amb una bata verda com les que el personal sanitari porta als quiròfans. Ens va acompanyar fins al vehicle, perquè ja era hora de tancar el cementiri. El lloc on havíem aparcat ens va semblar desconegut: l’avinguda anterior havia deixat pas a una mena de carrer flanquejat per grans contenidors, com els que s'apilen en les zones de descàrrega dels ports comercials. Intuïa que devien estar plens de morts a vessar, però no hi vaig dir res. Abans de pujar al cotxe, em va assaltar un dubte i vaig preguntar a la funcionària:

—Ja sé que la pregunta és estúpida, però per curiositat, en quin any estem?   


—En el 2047 —em va respondre.

Tot quadra, vaig pensar, com si aquella data m’hagués facilitat la clau d'algun enigma.

Després, vam pujar els tres en el cotxe i reprenguérem de nou el trajecte, encara sota la llum crepuscular, que s’hi mantenia impertèrrita durant hores i hores. No recordo gaire bé a partir de quin moment vaig començar a ser conscient que parlàvem entre nosaltres en una barreja de català oriental i lunfardo.

Ara travessàvem els ravals d’una ciutat devastada, obrint-nos pas entre l’escassa llum que escampaven els neons bruts de comerços i bars. Sota l’anunci d’un club, un parell de prostitutes ens van picar l’ullet. No vaig aturar el cotxe fins al cap d’una estona. Els meus col·legues matemàtics en baixaren, ens vam acomiadar i vaig prosseguir en direcció als barris antics de la ciutat.

A mesura que m’hi aproximava, els carrers esdevenien més i més estrets, fins que va arribar un punt en què ja no podia continuar, i vaig comprendre que en aquell embut de cases m'esperava el meu autèntic destí.

Aleshores em va ser revelat, tot de sobte, el meu nom: jo era Rodrigo El Buscón.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada