dissabte, 28 de febrer de 2015

Universalisme i responsabilitat



Édouard Glissant afirma que «l’escriptor contemporani, l’escriptor actual, no és monolingüe, fins i tot si només coneix una llengua, perquè escriu en presència de totes les llengües del món» [Introducción a una poética de lo diverso. Barcelona: Ediciones del Bronce, 2002, p. 29]. L’observació em sembla justa, i ens obliga a considerar amb nous ulls la qüestió de la responsabilitat de l’escriptor. Fa anys, aquest era tema freqüent de debat entre els escriptors «engatjats» (passez le mot), que sostenien la necessitat que l’intel·lectual s’impliqués en els combats per l’emancipació de la classe obrera, d’acord amb la doctrina del realisme socialista. Vista amb perspectiva històrica, aquesta postura a hores d’ara ens sembla, en el millor dels casos, el resultat d’una barreja indigesta d’innocència i mala fe, això és, d’una innocència culpable —també, ben sovint, de fer mala literatura.


La qüestió que es planteja a hores d’ara en relació amb la responsabilitat és tota una altra, i Glissant ho sap i ho diu: en un món globalitzat la repercussió potencial dels nostres escrits, com la dels nostres actes, no coneix fronteres. Creure altra cosa fóra una mostra imperdonable de pobresa d’esperit —això és, de mentalitat minoritzada, per expressar-ho en termes sociolingüístics—, còmplice del punt de vista sustentat pels que volen fer-nos creure que amb les nostres petites llengües no ens trobem en condicions d’expressar l’ésser ni l’esdevenir del món, perquè la «universalitat» —quin terme pretensiós en boca d’unes criatures tan insignificants com els humans!— és només patrimoni dels idiomes amb molts milions de parlants, en una associació perversa de la mania quantitativa amb l’esperit del temps (Zeitgeist). Com si aquest només fos capaç d’encarnar-se en el Leviathan de les «grans» llengües! 

Però la qüestió es planteja també en un altre nivell, que és el de la responsabilitat personal, indefugible, de l’escriptor per tot allò que escriu, atès que l’activitat literària no hauria de ser un joc frívol, un passatemps estèril destinat a facilitar l’esbravament d’un ego efervescent. No acceptar aquesta responsabilitat equival, al capdavall, a esdevenir còmplice del silenci eixordador, de la xerrameca buida que envaeix com un càncer l’ecosistema verbal de la nostra societat, on el dir constitueix una operació inversament proporcional a la proliferació de la paraula. Alerta: amb aquestes observacions no estic qüestionant la possibilitat de dur a terme en l’hora actual una pràctica literària d’avantguarda, sempre i quan hom sigui conscient que el joc a què juga és un joc de debò, una aposta a vida o mort, com la ruleta russa, com les justes d’aquells cavallers medievals que exposaven la seva vida al tablero, per dir-ho amb a la manera de Jorge Manrique. Si no és així, qualsevol avantguarda no ultrapassarà mai la condició miserable de xafarderia, d’entremaliadura de nen aviciat que fa gracietes perquè li llencin alguna llaminadura. I entre nosaltres aquesta actitud abunda tant que de vegades em fa tota la impressió que la confusió de la literatura amb la banalitat acabarà tard o d’hora arrossegant-nos a tots cap a la claveguera, com l’onada, imparable i devastadora, d’un tsunami.

dimarts, 17 de febrer de 2015

Velocitat

En certa ocasió, el sociòleg Artur Aparici comentava que, segons Henry Ford, l’especialista és aquell que costa menys temps de formar. La veritat és que, com a definició, no està gens malament: és concisa i pràctica, cosa que no té res de particular venint de qui ve. I és que segons sembla, el senyor Ford, a banda d’inventar l’automòbil i de constituir un autèntic exemple de personalitat emprenedora, va ser un personatge més aviat sinistre, antisemita declarat amb obertes simpaties envers el nazisme que el portaren a acceptar la Creu del Servei de l’Àguila Alemanya, que li va oferir en 1938 el govern de Hitler.


En tot cas, tornant a la formació dels especialistes, em decanto a creure que no és tan sols una qüestió de temps, sinó segurament també d’espai, és a dir, d’estalvi en infraestructures. Tot plegat, hauria de portar-nos a la conclusió que una formació d’aquesta mena es mou essencialment en l’àmbit de la velocitat. Aquesta aliança entre formació i velocitat és un fet del tot nou, desconegut en qualsevol època històrica anterior. Al contrari: la formació hi era concebuda com una tasca —potser seria millor dir-ne camí— interminable per definició. Curiosament, però, els antics mai no van parlar de bestieses com ara «formació permanent», parlaven simplement de vida o de saviesa, de mestria i de coneixement. De retop, aquesta mutació ha suposat un trastorn dels continguts formatius: s’hi arraconen tots aquells sabers que demanen una dosi de reflexió i un pòsit d’experiència, i s’hi atorga primacia als procediments. És, com encertaren a mostrar els integrants de la Teoria Crítica, un triomf de la raó instrumental (del món completament administrat). El més greu de tot, però, és que, envanits pel seu èxit —al cap i a la fi, una victòria més de la velocitat—, els especialistes ja fa temps que pretenen regir el món. Per tal de comprovar en quina mesura ho han aconseguit, només cal prestar atenció a la progressiva acceleració que està experimentant des de fa temps l’existència humana.

Viure ha esdevingut, ja, una moda efímera.

dilluns, 2 de febrer de 2015

Ein Traum



Estava cansat, massa cansat d’avaluar alumnes de 2n de Batxillerat. Cansat d’escoltar les mateixes consideracions de sempre, fetes pels mateixos col·legues de sempre: que si els alumnes no estudiaven prou, que si els faltava base, que si aquests nois d’avui en dia ja no eren com els estudiants de l’època (tan llunyana, ai!) en què vam començar a fer classes. Em va semblar que aquella jeremiada interminable no tenia ni solta ni volta, sinó que era el fruit de repom de l’experiència d’uns professors desgastats pels anys, la rutina i la falta de perspectives de promoció laboral. Aleshores, els vaig recordar que la genètica continuava dispensant a les noves generacions el mateix cabal d’intel·ligència que dispensava a les generacions precedents i que, per a més inri, aquests joves havien d’enfrontar-se a un programa massa carregat d’assignatures, atès que l’ensenyament havia esdevingut una mena de calaix dels mals endreços, on la nostra societat acumulava les deixalles d’uns sabers que no encertava ben bé a reciclar.

En sortir del centre, s’estava fent de nit. Com que l’Institut estava als afores, em vaig oferir a portar a casa amb el cotxe R. i S., col·legues matemàtics. Vam enfilar els carrers de la ciutat en direcció als barris de la muntanya. El camí es feia cada cop més costerut, però, paradoxalment, notava l’accelerador del vehicle massa solt sota el meu peu, i aquest sense voler agafava velocitat, com si anéssim de baixada i hagués posat una marxa superior a la que el trajecte demanava. Els meus col·legues m’ho van fer notar: «Ves amb compte, ens estem embalant». Vaig pensar que alguna cosa no hi rutllava, perquè, en realitat, el motor hauria de patir.


Encara no sé com, el cotxe, com un vaixell sense govern, va embarrancar en una vorera, a tocar d’una rotonda on a penes hi havia trànsit. Vaig rectificar la maniobra, vaig fer marxa enrere i vaig conduir en direcció a ca la professora R., sense saber massa bé per on parava. Incomprensiblement, durant la maniobra, el cotxe havia fet un canvi de sentit i ara conduïa en direcció oposada, enmig d’una avinguda rara i opulenta, flanquejada per murs colossals de pedra treballada, piràmides i túmuls i obeliscos, molt semblants als que es veuen en certs gravats de Piranesi. Tot d’una, vaig comprendre que travessàvem un cementiri immens, una ciutat dels morts esplèndida i deserta, sorgida del no-res, i el pensament em va inquietar.

Vaig aturar el cotxe, i vam sortir els tres a explorar aquell insòlit paisatge urbà. Hi havia tot de carrers adjacents, estretíssims, de la mateixa altura que l’avinguda principal. Al cap d'una estona de passejar per aquella necròpolis, construïda amb un material negre i lluent com l’atzabeja, comprenguérem que, si ens descuidàvem una mica, corríem el risc de perdre’ns-hi, perquè allò era també un laberint de tombes disposades les unes sobre les altres, fins al cel, la claror del qual a penes era perceptible a nivell del carrer.

Tot plegat, em va fer pensar en el cementiri que apareix en la novel·la Todos os nomes de José Saramago, potser perquè els epitafis i les dates biogràfiques dels allí soterrats no eren gens fàcils de desxifrar, a causa del desgast de les làpides. En un moment donat, el professor S. es va posar a recitar el poema que hi havia gravat en una de les poques que resultaven perfectament llegibles, i el vaig trobar molt envellit, convertit en un ancià. «No t’hi amoïnis» —li vaig comentar— «el fet de poder llegir un epitafi constitueix encara un testimoni de vida».

Després d’això, vam desfer el camí cap al cotxe. Ens hi va sortir al pas una mena de dona de la neteja, una funcionària municipal vestida amb una bata verda com les que el personal sanitari porta als quiròfans. Ens va acompanyar fins al vehicle, perquè ja era hora de tancar el cementiri. El lloc on havíem aparcat ens va semblar desconegut: l’avinguda anterior havia deixat pas a una mena de carrer flanquejat per grans contenidors, com els que s'apilen en les zones de descàrrega dels ports comercials. Intuïa que devien estar plens de morts a vessar, però no hi vaig dir res. Abans de pujar al cotxe, em va assaltar un dubte i vaig preguntar a la funcionària:

—Ja sé que la pregunta és estúpida, però per curiositat, en quin any estem?   


—En el 2047 —em va respondre.

Tot quadra, vaig pensar, com si aquella data m’hagués facilitat la clau d'algun enigma.

Després, vam pujar els tres en el cotxe i reprenguérem de nou el trajecte, encara sota la llum crepuscular, que s’hi mantenia impertèrrita durant hores i hores. No recordo gaire bé a partir de quin moment vaig començar a ser conscient que parlàvem entre nosaltres en una barreja de català oriental i lunfardo.

Ara travessàvem els ravals d’una ciutat devastada, obrint-nos pas entre l’escassa llum que escampaven els neons bruts de comerços i bars. Sota l’anunci d’un club, un parell de prostitutes ens van picar l’ullet. No vaig aturar el cotxe fins al cap d’una estona. Els meus col·legues matemàtics en baixaren, ens vam acomiadar i vaig prosseguir en direcció als barris antics de la ciutat.

A mesura que m’hi aproximava, els carrers esdevenien més i més estrets, fins que va arribar un punt en què ja no podia continuar, i vaig comprendre que en aquell embut de cases m'esperava el meu autèntic destí.

Aleshores em va ser revelat, tot de sobte, el meu nom: jo era Rodrigo El Buscón.