diumenge, 18 de gener de 2015

Informes (Nota de dietari: 4/I/2007)


Fullejo alguns llibres, comprats fa uns dies. A les pàgines de Los logócratas de George Steiner, hi trobo un al·legat contra la proliferació cada cop més alarmant d’informes, que coincideix punt per punt amb les meves opinions. No és la primera vegada que em passa amb Steiner, un autor de qui em sento sovint pròxim, especialment quan no incorre en la jeremiada humanista.
El fet és que la gent ja no escriu llibres, ni tan sols aquells articles breus i elegants com un teorema que en una època —segons recordava Isaiah Berlin— suscitaven tanta admiració en el món acadèmic anglosaxó. Escriuen informes eixuts i impersonals, amb una prosa dura, d’usar i tirar, tan fungible com el seu contingut. No es tracta pas, cal deixar-ho clar d’entrada, d’una qüestió de format —una porció important dels llibres publicats no passen tampoc de ser reculls d’informes—, sinó de concepció o, més aviat, de falta de concepció. L’informe ha esdevingut el gènere per excel·lència de l’home massa, elevat per obra i gràcia del diploma a la categoria d’especialista, que escriu per a d’altres especialistes ansiosos d’informació, no de lectura ni de de formació. Perquè ja va sent hora de dir-ho: informar-se és el contrari de llegir, atès que es tracta d'una operació que aspira al coneixement sense passar abans per la reflexió. Es tracta, ni més ni menys, que del miracle que els inventors de la Novoparla volien aconseguir a la novel·la 1984 de George Orwell.
Puc afegir-hi que la incomoditat cada cop més accentuada que em produeix la sociolingüística —i, per extensió, gran part de la paperassa de procedència universitària— va per aquí, i té a veure sobretot amb aquesta propensió a l’informe que no cessa d’augmentar com més va més. Una
propensió, val a dir, que compareix sempre de la mà de l’adoració imbècil de les estadístiques, com si la possessió de la xifra «fresca», acabada d’obtenir, tingués més valor que la consideració seriosa dels conceptes, els processos i les tendències en curs. Els sociòlegs en diuen quantofrènia, i el terme no em sembla inapropiat —és lleig, com el fenomen mateix que vol designar. En qualsevol cas, no estem parlant d’una manifestació epidèrmica, en la mesura en què afecta decisivament l’estatus del saber engendrat en el si de les disciplines devastades per aquesta pràctica, en la qual caldria veure la llarga mà de la raó instrumental. Sovint em demano, es tracta d'un saber o és tracta només d’un estri? Hi ha alguna finalitat que ho justifiqui, o tot plegat es redueix a una bateria de mitjans destinats a la manipulació? Molt em temo que les respostes són descoratjadores. La millor prova d’això és que estem elaborant unes ciències socials sense clàssics, que és com dir que pràcticament res del que s’hi pública no mereixerà mai la pena de ser rellegit. La sociologia encara en pot exhibir, de clàssics, però segons sembla la sociolingüística es pot passar perfectament sense ells. Aracil hi va suposar, en aquest sentit, el més semblant a un clàssic. I així li van anar les coses: no tenia públic.
Tot plegat, desemboca en una ciència sense decència, que alguns prefereixen anomenar social, com si pel mer fet de ser social hagués de ser també anònima. La ciència és, ben cert, una construcció col·lectiva, però això significa, justament el contrari d’anònima, com sap a la perfecció qualsevol estudiant de les anomenades ciències dures, els manuals de les quals van plens de lleis, teoremes, hipòtesis, conjectures, etc., batejades amb el nom dels seus autors. En canvi, en el nostre camp hom ha dut la mort de l’autor —prèvia desaparició de qualsevol rastre de personalitat— a uns extrems que no haurien pogut somniar els postestructuralistes que van teoritzar l’assumpte, com Foucault, Derrida o Barthes, sempre tan preocupats ells mateixos per dotar d’un estil idiosincràtic els seus escrits. De fet, podríem dir, citant una fórmula d’aquest darrer, que quan predicaven el grau zero de l’escriptura, al·ludien a un zero a la dreta, en funció qualitativa, mentre que els nostres elaboradors d’informes n'han assolit finalment també el grau zero, però el zero a l’esquerra —és a dir, la més absoluta nul·litat.

dilluns, 12 de gener de 2015

El botxí de la seva genealogia


«I llavors vaig tornar a trobar aquell punt de suport que havia descobert el darrer dia d’estudi a la Novíssima, aquella ràbia fonda i persistent, desbordant, implacable, contra tot i tothom, i em vaig sentir amb forces per continuar en el lloc on era, per plantar-me en aquella casa i girar l’esquena —amb correcció, sempre amb correcció, la virtut suprema— a tot el món d’abans.
»Era la meva vida, la meva decisió, el meu futur, el meu camí, el meu cos, els meus sentiments, la meva tria, la meva experiència, el meu rebuig, el meu desig, la meva acceptació, els meus estudis, els meus somnis, el meu món tan nou com jo pogués, els meus llibres..., ¿el meu, el meu, el meu!
»Mentre la fúria dels pensaments m’alçava per damunt de tot, en una engrescadora volada de somni, i el bosc restava a sota, immòbil i secret, inescrutable, vaig entendre, fascinat per la pròpia transformació, amb una barreja de vanitat i por, que començava a convertir-me en un monstre. En el monstre que havien planificat que fos. En un monstre capaç de reunir en un sol cos, en una sola vida, dues naturaleses diferents, dues experiències contràries. Un monstre que jo mateix no sabia que m’habités. Un monstre.»


Amb aquestes paraules finalitza Pa negre d’Emili Teixidor (Barcelona: Columna, 2003), novel·la de merescuda fama que li va aportar en els últims anys al seu autor una consideració unànime de crítica i públic, que es va fer extensiva a l’adaptació cinematogràfica posterior. Però el que m’interessa aquí no és reiterar un cop més les virtuts de la novel·la, sinó examinar la figura del seu protagonista, un noi espavilat de postguerra, fill d’un pare executat per roig i d’una mare obrera, que passa llargues temporades amb l’àvia i uns oncles masovers, en companyia d’un cosí i una cosina amb els quals juga a enfilar-se a la prunera de davant del mas. Finalment, serà donat en «adopció» als amos de la terra, un matrimoni sense fills capaç d’assegurar-li el futur prometedor que la seva família no es troba en condicions de proporcionar-li.
La història anterior, tan senzilla en aparença, representa un immillorable punt de partida per reflexionar sobre una varietat del ressentiment que acostuma a ser passada per alt. Des de Sade i Nietzsche, si més no, hom ha segregat una abundant paperassa immoralista al voltant del ressentiment que els «dèbils» professen envers els «forts» —correlatiu del desdeny olímpic amb què aquests els tracten—, així com sobre les concrecions ideològiques que aquest ha revestit al llarg de la història. Tant se val si parlem del cristianisme com a religió dels esclaus, de les formes adoptades pel quiliasme o de l’enveja igualitària, tot plegat no constitueixen sinó mostres —diverses, això sí, tant pel sentiment que les anima com per les seves plasmacions socials— d’un mateix fenomen: la desigualtat entre els individus i els grups als quals s’adscriuen. Ara bé, no em consta que hi hagi tanta literatura sobre una vessant molt més obscura d’aquest fenomen, com ara el ressentiment que els desheretats poden arribar, en determinades circumstàncies, a covar —el verb és exacte, atès que el fenomen exhibeix tots els símptomes d’una malaltia moral autoimmune— contra els seus orígens.
No estic parlant, no em malentengueu, de la necessitat d’ocultar-los, compensada en tantes ocasions amb l’agressivitat de l’esnob, que l’advingut experimenta en presència d’aquells que no han hagut d’esforçar-se a conquistar el seu estatus; sinó de la sorda necessitat de venjança contra la pròpia gent —començant per la família més immediata— que enverina la vida de certs individus, incapaços de perdonar-los el fet d’haver-los portat al món. Es tracta d’una síndrome que pot aparèixer (i apareix) amb una certa freqüència en el marc de la lluita de classes, però em decanto a creure que només adquireix plena virulència en contextos bèl·lics o de postguerra. La seva encarnació arquetípica la trobem en la personalitat d’aquell que s’identifica completament amb els vencedors, fins al punt d’anul·lar-se a si mateix per tal de fer-se digne de compartir una victòria que no li correspon.
La descripció anterior pot evocar la figura del col·laboracionista, encara que es tracta de punts de vista diferents, perquè aquest, en la mesura en què «col·labora» amb l’invasor, no deixa mai de ser dolorosament conscient de la distància —que és també expressió d’una jerarquia— que l’en separa. Les coincidències són prou més grans, en canvi, amb el que els mexicans anomenen malinchismo, tot referint-se a la figura de l’índia Malinche, l’amant d’Hernán Cortés, però aquesta denominació circumscriu el fenomen al cas de l’individu que traeix el seu poble mogut per la passió li provoquen els forasters, que en el cas de la figura històrica original s’acreix amb l’atracció sexual envers l’enemic, encarnat en la figura del conquistador. La pel·lícula The War Lord (1965) de Franklin J. Schaffner ens ofereix un exemple paradigmàtic d’aquesta figura, tràgica i enigmàtica alhora, encarnada en el personatge de Bronwyn, una pagesa bretona del segle XI recent casada que es veu obligada a sotmetre's contra la seva voluntat al dret de cuixa del senyor feudal. D’aquest encontre, naixerà una història d’amour fou —que va fascinar llargament el poeta barceloní Juan-Eduardo Cirlot— resolta amb la ruïna i l’exili dels amants. Segurament, no és pas casual que totes dues referències, la històrica i la cinematogràfica, remetin a un personatge femení, tenint en compte que la condició heterònoma de les dones en l’ordre patriarcal agreuja la percepció de la seva deserció, interpretada sempre com una doble traïció: al propi grup i a la seva condició de criatures intrínsecament sotmeses. I és que si bé, tal com remarcava Lévi-Strauss, l'intercanvi de dones impedeix l'exercici d'un control familiar monopolista sobre els individus del gènere femení, reforçant la solidaritat interna del grup, de cara a l’exterior això es tradueix, per regla general, en un reforçament de les restriccions destinades a impedir la sortida de les dones en direcció cap a altres grups ètnics.

Crec, així mateix, que cometríem un error d’apreciació si explicàvem aquesta mena de conductes com a meres manifestacions de la síndrome d’Estocolm. La relació hi existeix, sens dubte, i es fonamenta en la identificació amb els que governen la situació en què es troba involucrat el subjecte. Ara bé, la síndrome d’Estocolm difícilment pot arribar a transformar-se en un fenomen social, si més no a curt o mitjà termini, tenint en compte la funció de contrapès exercida per la solidaritat grupal enfront de la seducció procedent dels vencedors i la forma de vida que simbolitzen. A més a més, si la separació entre vencedors i vençuts és massa radical per qüestions de llengua, raça, creences, etc., aleshores la identificació entre els uns i els altres serà imperfecta i l’afectat per aquesta síndrome no ultrapassarà, per més que ho pretengui, la condició de subalterna del col·laboracionista.
Per contra, és allà on l’odi endenya els vincles familiars i veïnals, en els contextos de guerra civil, incloses les seves posteriors seqüeles, on fructifiquen les «condicions de felicitat» adequades per engendrar un quadre simptomàtic com el que encarna el protagonista de Pa negre. La lenta digestió de l’experiència sòrdida i humiliant de la derrota per uns adults esporuguits, en forma de converses amerades de ressentiment i sobreentesos, plenes de paraules dites en veu baixa darrere de portes a mig tancar, no passa mai desapercebuda a la curiositat dels infants. Una altra cosa és que aquests siguin capaços d’anar més enllà de la desorientadora sensació preliminar d’exclusió, proporcional a les precaucions adoptades pels seus majors, i arribin a interpretar amb encert els motius de la seva conducta, que contrasta obertament amb la desacomplexada propaganda èpica dels vencedors. En el pitjor dels casos, com reflecteix la pel·lícula El laberinto del fauno (2006) de Guillermo del Toro, aquesta mena de situacions equívoques poden transformar-se en autèntics malsons, producte de la capil·larització de l’imaginari infantil per la crueltat d’un món real el caràcter amenaçador del qual s’intueix de forma tan intensa com obscura. Per regla general, es tracta d’una sensació transitòria, resolta a mesura que l’infant creix i se’l considera capaç de fer-se càrrec de la memòria familiar i de gestionar amb responsabilitat la seva divulgació pública —no debades les relacions de solidaritat a l’interior d’un grup experimenten un increment de la tensió quan el seu estatus es veu clarament soscavat. Però, en condicions especialment diguem-ne «traumàtiques», aquest sentiment d’exclusió pot acabar girant-se molt contra el comportament cautelar dels adults i desembocar en una fractura afectiva irreparable, que enfrontarà per sempre més la visió del món del plançó amb la dels seus progenitors derrotats. Per aquest costat, aquell comentari de Simmel que «el secret no està pas en una relació immediata amb el mal, però sí que el mal està en una relació immediata amb el secret», adquireix un sentit imprevist.

Tota personalitat, tal com ens recorda Gordon W. Allport, posseeix un punt de ruptura, més enllà del qual es destrueix completament la integritat del jo, i aquest comença a experimentar una imatge distorsionada de si mateix. No sempre resulta fàcil explicar com es gesta aquesta traïció —que no revolta— contra els pares. Encara així, em decanto a creure que no n’hi ha prou amb la mera ocultació de la derrota, sinó que el seu caldo de cultiu requereix uns ingredients molt particulars, que només concorren en determinades situacions, entre les quals destaca la mort o l’exili del pare, i la seva substitució en el llit de la mare per un succedani de la figura paterna, que representa alhora la seva imatge invertida i instil·la, de manera tàcita o explícita, en el fillastre el sentiment que el refús dels seus orígens representa la condició indispensable per triomfar en la vida. També pot ocórrer, tal com s’esdevé amb el protagonista de Pa negre, que la desafecció de l’infant envers els seus progenitors aparegui com a conseqüència de la seva «adopció» per una família de bona posició sense fills —com ara els senyors Manubens—, disposada a facilitar-li els avantatges d’una posició que la seva mare, una obrera vídua a causa de l’afusellament del marit, no pot ni somniar a proporcionar-li. Òbviament, no estem parlant d’una adopció en el sentit estricte del mot, sinó més aviat d’una mena de segrest —de guant blanc, si voleu, però segrest al capdavall— dels fills més espavilats de les classes desafavorides, dut a terme amb l’educat pretext que aquestes són incapaces de criar-los com cal i de proporcionar-los la formació escaient als seus mèrits. De fet, al llarg de la història aquesta pràctica «caritativa» ha estat, al costat de l’ingrés en el seminari, el principal recurs dels pobres per fer carrera, sempre i quan estiguessin disposats a renunciar a qualsevol vestigi de consciència de classe per integrar-se en les elits dominants.
No cal dir que els notables sabien perfectament el que es feien; una llarga pràctica els hi avalava. Tot d’una renovaven les elits i alhora delmaven la capacitat de resistència de les classes subalternes privant-les dels seus fills més brillants. En aquest terreny, per paradoxal que això pugui semblar, la pròpia intel·ligència dels infants seleccionats constituïa el parany en què restaven indefectiblement atrapats. Uns altres de més ximplets, en la seva situació, s’haurien aferrat desesperadament, amb totes les seves forces, a les seves lleialtats familiars, fins a l’extrem de caure malalts d’enyorança; però la major part dels elegits eren massa llestos per actuar així, i tendien a ponderar el seu estat de manera «racional». La ignorància dels motius que es troben en l’origen de les decisions adultes, pròpia de la curta edat, els induïa a interpretar l’allunyament de la llar familiar com una manifestació de desafecte dels seus progenitors —en especial de la mare—, d’on se seguia una experiència punyent de greuge íntim, regraciat gairebé sempre amb l’amarga moneda del ressentiment. En procedir així, ja havien begut oli, perquè es veien impel·lits a interpretar la seva situació de manera perversa, en termes de càlcul sobre les intencions dels seus.
Ben mirat la reacció no pot ser més lògica, tenint en compte, com observa Simmel, que «[t]ota mentida, encara que el seu objecte sigui de naturalesa real, constitueix pel que fa a la seva essència la suscitació d’un error sobre el subjecte que menteix, car ella consisteix en el fet que el mentider amaga a l’altre la representació veritable que ell posseeix. L’essència específica de la mentida no s’exhaureix pas amb el fet que l’enganyat tingui sobre la qüestió una representació falsa, car això s’esdevé també amb el simple error, sinó que s’exhaureix amb el fet que ell és induït a l’engany sobre l’opinió interior de la persona que menteix.» I el fruit amarg d’aquest engany no pot ser sinó el ressentiment, un dels estímuls més poderosos que es coneixen per a l’acció. Així doncs, el petit hostatge, esperonat per aquest verí, tant més s’esforçava per destacar i integrar-se en el nou ambient quant més rebutjat se sentia pels seus. Si tot anava bé i no s’hi produïa cap contratemps, tot just sortit de l’adolescència, el jove adult havia aconseguit reeixir en la temptativa de construir-se una casa a l’interior d’una presó, bo i curant-se en salut, és a dir, amputant una part essencial de la pròpia biografia: les arrels. La biografia d’alguns eclesiàstics il·lustra a la perfecció el model de personalitat que tracto de descriure, entregada sense cap mena de restriccions ni escrúpols al servei de la institució en el si de la qual van ser, més que no educats, afaiçonats. Simptomàticament, quan ocorre a la inversa, és a dir, quan són els fills de les famílies benestants els que reneguen de la forma de vida dels pares i s’identifiquen amb les lluites populars, els subjectes no acostumen a sofrir una mudança similar i es limiten a desclassar-se —circumstància que convé agafar sempre amb totes les prevencions del cas.
En la pitjor de les hipòtesis, que acostuma a ser també la més versemblant, aquesta existència desarrelada no tindria sentit sense el suport d’un odi sostingut contra la pròpia gent, que deriva fatalment en profunda indiferència cap a la humanitat, sovint confosa amb alguna mena de cosmopolitisme. Com si la víctima, vencedora d’una guerra civil interior, abans d’esdevenir botxí dels altres, es veiés obligada a transformar-se en botxí de si mateixa, extirpant qualsevol germen hereditari de derrota ocult en el racó més obscur de la seva consciència. Certament, no resulta fàcil trobar un correlat mític d’aquesta figura, semblant a un animal mitològic contra natura que conté en si mateix les figures de l’amo i de l’esclau. En qualsevol cas, d’una cosa no hi ha dubte i és que qui gosa gasejar el propi arbre genealògic es queda sense aquell far west privat que tots atresorem i es veu obligat a abandonar el món dolç i innocent de dalt de la prunera i a deambular per la terra amarga, com Caïm i la seva nissaga, tal com els va representar el 1880 el pintor Fernand Cormon en un llenç memorable.